Reivindicació de l’estat d’ànim

Sam Abrams al pròleg dels Dies que vindran de Jordi Carrió diu: ”L’art treballa la vida i es complementa en la vida, i la vida treballa l’art i es complementa en l’art”. Bienve Moia en el marc dels debats ciutadans de La Festa Major, repensem-la, que s’han fet a Sant Cugat, dèia: “La Festa Major no és una declaració, és un ‘estar de festa’. No és una graella d’actes, sinó un estat d’ànim que et mou”.

Dues reflexions que m’han portat al mateix lloc. I és que la festa, però també l’empresa o la vida és un estat d’ànim, que et fa captivar-te i al final participar i implicar-te amb el projecte. D’aquesta manera, tot es complementa, la vida alimenta l’empresa i l’empresa alimenta la vida, fins el punt que tot esdevé una sola cosa, un ric projecte vital que et mou.

Desperteu-vos bones gents vingueu d’on vingueu

El conseller Recoder ens tenia avesats a sentir allò de “Sant Cugat és una ciutat que té un poble a dins”. Sense que serveixi de precedent, comparteixo el sentiment amb l’exalcalde i el ratifico amb en Joan Tres, un d’aquells professors que et marquen, que m’assegura que des que participa activament del teixit associatiu amb Omnium Cultural se sent més santcugatenc.

No obstant això, em costa fer-ho entendre als qui no hi viuen, que en destaquen allò dels pijos i l’elevat nombre de cotxets per càpita, tòpics que ratifiquen els santcugatencs de la ciutat dormitori, que surten a passeig per l’intransitable carrer Santa Maria el dissabte a la tarda, demanen que les terrasses tanquin a les deu del vespre i desapareixen fins la setmana següent.

I sento que la marca Sant Cugat que ven l’Ajuntament no és aquella que sentim els qui construïm la ciutat, que l’aposta política no respon als interessos dels qui la vivim. No en tenim prou amb que alabin la nostra tasca, volem un ajuntament que treballi colze a colze per fer-la possible. Com aquella empresa que ven americanes de seda que fan incansables treballadors que no arriben a final de mes. Em falta el valor de les coses autèntiques, tenim un embolcall perfecte, que ven, però no hi ha una aposta per garantir la consistència del que hi ha a dins.

Pot subsistir aquesta dicotomia de model de ciutat a llarg termini? Qui es menjarà a qui? És un santcugatenc cívic aquell que no es responsabilitza del bé comú? Tindran un caliu santcugatenc amb el qual identificar-se els nostres fills?

Parafrasejant Bob Dylan a la santcugatenca: Desperteu-vos bones gents vingueu d’on vingueu.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 19 d’abril de 2012

una ratlla roja

El meu pare em diu que un dia es llevarà i anirà a pintar un ratlla roja, com a declaració unilateral i metafòrica d’uns països catalans lliures. L’acompanyaré.

L’endemà de la pintada, però, tindrem la responsabilitat de construir uns països catalans amb identitat pròpia, que no respondran als interessos de cap estat imposat, sinó únicament a la voluntat col·lectiva dels pobles (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó). Llavors no tindrem excuses, no haurem de destinar els esforços a reivindicar que som algú, sinó a construir una identitat real, a definir un qui que ens identifiqui.

Al meu imaginari particular serem aquell país que es diferencia per les seves idees, per la seva gent valenta, que posa per davant l’enginy i el respecte al devastador diner fàcil a curt termini . No serem el país de l’Eurovegas i el macrohotel des Trenc, sinó que serem el país de d’Eyeos, Som Energia i La Fageda (entre moltes altres propostes locals i nacionals que ens fan grans).

Pot semblar una reivindicació romàntica, ho és perquè m’agrada el meu país petit, però no només. Invertir en idees (com a país, empresa i persona) ens permet construir una identitat que ens diferenciï a llarg termini, que creï propostes pioneres, que atragui talent, que s’adapti als canvis socials… això ens fa rics com a país. Construir macrocomplexos hotelers destrueix l’atractiu natural divers i paradisíac del nostre entorn i dóna valor a un modus vivendi consumista i de diner fàcil que ens enfonsa a nosaltres, i als qui ens venen al darrere. No vull que això sigui el tret distintiu del meu país, així que #noeurovegas i #salvemestrenc!

Vam enllaçar casualitats atzaroses que ens permetien viure entre el dubte, la gelosia i l’estabilitat de saber que, de fet, l’atzar sempre jugava del nostre costat.

Em declaro moralment responsable dels atacs a la seu del Partit Popular de Sant Cugat

Sí, és així, em declaro moralment responsable dels atacs a la seu del Partit Popular de Sant Cugat del passat mes de febrer, ja que, com les persones que van causar danys a les instal·lacions d’aquest partit, jo tampoc comparteixo les polítiques i actituds del Partit Popular, ni en l’àmbit local, ni en l’àmbit autònomic, ni en l’àmbit estatal. Per més inri, en la mesura del possible, intento convèncer al meu entorn que el savoire faire d’aquest partit no ens convé. Així doncs, estic al darrere d’aquests atacs, malgrat que la violència no hagi estat fins ara el meu camí per assolir res. Si l’Assemblea de Joves de Sant Cugat, ERC i la CUP en tenen responsabilitat moral, jo també.

Em recreo en el concepte de la responsabilitat moral perquè li trobo una flexibilitat força morbosa. Entenc, doncs, que, si jo tinc responsabilitat moral dels atacs a la seu del Partit Popular pel simple fet de compartir el rebuig cap aquest partit que tenien els atacants, el Partit Popular acumula una llista de responsabilitats morals inacabable i digne de ser emmarcada. Per fer-ne una pinzellada, parlem de responsabilitat moral de les conseqüències ambientals de l’accident de Fukushima ja que aquest partit dóna suport a l’ús de l’energia nuclear; parlem de responsabilitat moral dels milers de morts de la guerra d’Iraq pel suport del PP al govern dels EUA a l’hora de fer aquesta intervenció armada;parlem de la responsabilitat moral de la “presumpta” corrupció dels governs balears i valencià per donar suport i, fins i tot alavar, la gestió de Matas i Camps en respectius governs,.. per fer-ne un pinzellada, millor que ho deixem aquí.

Ai, Nuevas Generacions del Partido Popular(i ho dic en castellà perquè ells mateixos s’abrevien com NNGG), quin món més flexible i morbós el de la responsabilitat moral, oi?
Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 22 de març de 2012

Un garbuix de vegetació creixia acolorida al nostre pas, gràcies per ser-hi!

He anat a la uni a Barna amb ferrocates

Dies previs al Carnaval de Sant Cugat es va encetar el debat de la correcció o no d’usar la paraula Carnaval en lloc de Carnestoltes. En parlàvem al bar, ens creuàvem correus electrònics, ho comentàvem via Twitter i el web de PROFESLO en va acabar donant una explicació per justificar l’elecció d’aquest nom, deu anys enrere, per la celebració santcugatenca. M’agrada que ens inquieti fer les coses ben fetes i amb una raó de ser.

I és que en aquesta tasca de recuperar i fer evolucionar tradicions locals són els mateixos que munten barres, programen concerts, dissenyen cartells, responen entrevistes,… els qui es documenten per fer-ho sobre una base sòlida, malgrat la manca de referents. I no és pas fàcil a Sant Cugat. Recupero la secció Paraules en ruta del programa Divendres de TV3 que Marius Serra va fer el passat mes de maig des de Sant Cugat i ja d’entrada afirma: “no hi ha una gran riquesa autòctona”, en referència a les peculiaritats del català santcugatenc i tot el que en pot ressaltar són expressions vinculades a la toponímia: anar a Can Graells (morir), ser de Cal Rocamora (ser ric) o l’expressió prou divertida: el que val val i el que no, a la Condiesel. Això sí, destaquen que ens diferenciem per un element, “el català osea”, la capacitat de no dir cap paraula sencera: “he d’anar a la uni, a Barna, amb ferrocates”. Treballarem, doncs, perquè no sigui aquesta manera de fer a mitges, la que diferenciï l’adn santcugatenc, sino la voluntat de correcció que van mostrar deu anys enrere i posen en evidència, any a any, els ideòlegs del Carnaval de Sant Cugat.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 23 de febrer de 2012