Decréixer per arribar més lluny

Us adjunto una part de l’article que he publicat al Diari de l’Ateneu sobre decreixement, és una simple definició per donar a conèixer aquest moviment perquè crec seriosament que hi ha una altra manera de viure molt més respectuosa amb el medi ambient i les persones que ens envolten i a més una altra manera d’organitzar-nos que garanteixi que l’opinió del poble s’escolta més deixant de banda quatre mandamàs que han optat per fer el paperina enlloc de treballar

17/09/09 Diari de l’Ateneu

El decreixement és un nou concepte que es fa lloc en l’immens món de les teories econòmiques i també una manera d’entendre la vida que està arribant a moltes llars catalanes, cal però, entendre amb precisió de què s’està parlant, dels objectius, de la viabilitat, de la confusió enfront altres conceptes econòmics, dels canvis polítics i socials que suposa, de com s’hi pot contribuir….

La premissa que fonamenta el decreixement a nivell teòric és el fet d’afegir una variable ecològica als models econòmics. D’aquesta manera es pren consciència de que els processos econòmics s’emmarquen en una biosfera finita on no hi ha la possibilitat de dur a terme un ús infinit de recursos naturals per sustentar un creixement a llarg termini. “La naturalesa pot satisfer totes les necessitats de l’home però no totes les seves ambicions” deia Gandhi fa cent cinquanta anys. Serge Latouche, , economista francès capdavanter en la teorització d’aquest nou sistema, diu en el Petit Tractat del decreixement serè, ”Tres ingredients són necessaris perquè la societat del consum pugui continuar el seu cicle diabòlic: la publicitat, que crea el desig de consumir; el crèdit bancari, que dóna els mitjans i la caducitat accelerada i programada dels productes, que renova la necessitat. Aquests tres mitjans de la societat del creixement són veritables invitacions al crim” I és aquests modus vivendi el que vol trencar el decreixement.

Reavaluar: Plantejar de nou els valors que ens mouen a fer les coses del dia a dia, actualment centrats en la voluntat de maximitzar els beneficis sense que compti el com s’han obtingut. Altruisme enlloc d’egoisme, cooperació enlloc de competició, el plaer del lleure enlloc de l’obsessió del treball, la vida social enlloc del consum il·limitat, el gust per la feina ben feta enlloc de l’eficiència productivista…

Reconceptualitzar: Uns nous valors suposen una nova definició de la realitat. Conceptes com escassetat i abundància que regeixen les decisions econòmiques, convertint bens naturals abundants en bens privats escassos, canviaran de sentit. En són exemple els pagesos de tota la vida enfront les industries agroalimentàries que creen noves necessitats que tan sols elles poden satisfer amb la mercantilització dels organismes genèticament modificats.

Reestructurar:Un canvi de valors anirà junt a una adaptació dels sistemes de producció i de les relacions socials. La disminució del consum suposa la disminució de la producció i la redefinició dels temps entre oci i treball, el respecte per la biosfera i la igualació de la relació nord/sud suposa deixar de ser una classe consumidora i rica depredadora dels recursos naturals d’una classe submergida en la pobresa.

Redistribuir: Com a conseqüència de la reestructuració de les relacions socials s’espera un repartiment de les riqueses i de l’accés al patrimoni natural entre nord i sud i a l’interior de cada societat entre les classes, les generacions i els individus. Pensar, no tant en donar més, com en sostreure menys.

Relocalitzar: Emmarcat en un món d’idees i respecte que traspassen fronteres, optar per l’organització local sempre que sigui possible, a nivell de producció, però també a nivell polític i cultural, de manera que es redueixin les despeses de transport i de nombroses administracions llunyanes.

Reduir:Es tracta d’una reducció generalitzada. D’impacte sobre la biosfera, de residus, d’hores de treball, de transport per carretera, de consum de bens no durables, de consum de fàrmacs innecessaris, de consum de turisme de masses…

Reutilitzar/reciclar:Apostar per aquells materials que no malmeten la biosfera, per aquells productes durables, per fer front al vici d’usar una vegada i llençar, recórrer a mercats de segona mà…

L’adquisició d’aquests hàbits hauria de ser a tots els nivells, empreses i famílies, acompanyats de canvis polítics i d’organització social, per tal que fossin possible a gran escala. Exemples pràctics els trobem a Sant Cugat amb la creació de cooperatives de consum ecològic, (La Civada, El Cabàs i La Carbassa), organitzacions on els seus membres col·laboren de manera voluntària per adquirir i consumir productes locals i de producció ecològica, a més, l’últim dissabte de cada mes, des del passat maig, té lloc un mercat de pagès a la Plaça Pep Ventura, promogut per l’Ateneu. Ambdues iniciatives, aposten pel consum local i així reduir quilòmetres de transport tot i que suposi una disminució del ventall d’opcions de consum. A nivell català, la Xarxa pel decreixement agrupa totes les iniciatives locals que treballen en aquesta direcció.

El paper dels mitjans de comunicació

(Que no Els mitjans de comunicació de paper, que també podria ser tema de tertúlia)

Durant aquest temps en contacte amb el periodisme he pres consciència de la importància dels mitjans de comunicació com a transmissors de la realitat. No tothom pot ser a tot arreu, enviem-hi una persona, donem-li un micro o un bolígraf i que en faci una crònica per als que no hi hem pogut ser. A modus resum simple el periodisme no és més que això. La idea és bona i pràctica, ara bé, apareix el que considero els dos handicaps o virtuts, segons es miri, del periodisme; la necessitat d’immediatesa i la mà negre, l’interès ecnòmic de l’empresa que és darrera del periodista.

La questió de la immadiatesa em planteja que davant qualsevol esdeveniment no es dóna un temps de reflexió sinó que hi ha una lluita  per veure qui publica abans. És més fàcil buscar el titular alarmant i envoltar-lo de quatre tòpics que fer un escrit ben documentat i argumentat que requereixi la consulta de varies fonts. És alarmant que, a més, la classe política s’hagi afegit a aquest joc i es disposi a fer “el numeret” cada dia per omplir pàgines o minuts als mitjans de comunicació. Crec que aquest fet va més enllà dels mitjans de comunicació i és una questió de modus vivendi. Ara mateix, per exemple, tot el que vingui dels consellers Saura i Maragall, d’ICV i PSC respectivament, és susceptible de manifestació. Pel que fa a les lleis d’educació, per exemple, reflexionem uns minuts sobre la proposta, prenem consciència que estem tractant un fet trascendental pel país i pels nostres infants i deixem-nos, el tòpic, la mandra i les ganes de treballar poc a casa, potser en podem treure alguna cosa bona quan és clar que el sistema educatiu fracassa.

Pel que fa a la meravellosa mà negre, als interessos econòmics d’uns mitjans de comunicació que es venen com a neutres. A nivell teòric, és clar que en el moment que entre l’esdeveniment i el públic hi ha una tercera persona, hi ha una interpretació i per tant entre en joc la subjectivitat. A més, en el moment que el mitjà de comunicació necessita diners per sobreviure i aquests li venen de publicitat i subvencions, hi ha certs agent que haurà de tractar bé per poder-se mantenir com a mitjà. Així doncs, deixem de dir que són agents neutres i acceptem que prioritzen la informació segons els interessa. La demostració és fàcil, segons quin diari espanyol llegeixis el Cas Camps del PP és notícia cada dia, amb titulars que l’acusen abans d’haver estat jutjat com en d’altres no surt i prioritzen tot allò que parli de Catalunya i el seu tripartit. Segons que escullis la teva percepció de la realitat serà una o una altre vivint excatement al mateix poble i país que el veí que compre l’altre diari.

Cara a cara amb en Salvador Sostres

L’arxiconegut i polèmic articulista de l’Avui, en Salvador Sostres, tot sovint diu coses que no comparteixo. Ni de fons, ni de forma perquè a banda d’allò que dius, hi ha com ho dius, i aquest home tot sovint falta el respecte als protagonistes dels seus artícles. Deixim dir-li Salvador, que això és lleig.

A l’article publicat a l’Avui el passat dimecres 17 de juny parlava de l’imparcialitat de la televisió pública catalana a l’hora de plantejar un debat a l’Àgora. Segons ell afirma al seu article “Què és la teleporqueria”, al debat demanaven: “Com pot ser que la dreta hagi guanyat les europees?” quan la pregunta era: “Creu que la dreta és la ideologia adequada que ens permetrà sortir de la crisi? I la socialdemocràcia?” Així doncs, la pregunta que ell imagina és certament imparcial, però també falsa, fet que podria confondre al lector que no hagués vist el programa. Donat que la pregunta plantejada és la base per afirmar que l’Agora és teleporqueria, dubto de seguir llegint la resta de l’article.

Agafo aire i segueixo per veure que durant la seva reflexió afirma: “hi ha l’evidència del mal que sempre l’esquerra ha fet a la humanitat: des del comunisme fins a la socialdemocràcia; i els morts que ha causat i la misèria que ha propagat i la degradació moral de creure que només tenim drets i que no existeix el deure”

Tremolo si el Sr. Sostres no considera aquesta afirmació imparcial. La frase “l’evidència del mal que sempre l’esquerra ha fet a la humanitat” em sona a conspiració i a generalitzacó molt poc fonamentada. Què m’en diu, per exemple, de les dones que van lluitar pel sufgragi universal? És un moviment sorgit del poble, de les esquerres. No hi creu Sr. Sostres?

Segueixo llegint que en Salvador vincula les esquerres a “la degradació moral de creure que només tenim drets i no existeix el deure” Perdona? crec que un articulista d’un mitjà que també paguem entre tots (la propietat de l’Avui és parcialment pública) no hauria de mostrar aquestes dots d’incultura. Per posar un exemple, no són les esquerres les partidàries d’un sistema impositiu que permeti resoldre certes falles del lliure mercat? És a dir, no són les esquerres les partidàries d’establir el deure a pagar uns impostos per maximitzar el benefici social?

Que hi ha hagut governs d’esquerres que no han estat positius és cert, però sento que l’afirmació d’en Sostres no deixa clar que molts governs de dretes tampoc ho han estat. Em venen noms, molts noms de polítics assassins de dretes al cap. Potser menys tòpic, menys generalització fàcil i menys mentides donarien un futur més prometedor a l’ofici.

Allò que en diuen educació

Fa molt temps que el sistema educatiu està en boca d’estudiants, professors, polítics i periodistes per parlar de la magnitut del desastre; dades de fracàs escolar, manifestacions de professors, tancaments pel procés de Bolonya… és un tema a resoldre amb urgència i des de sotarrel perquè cada dia i cada any que passa hi ha una generació més d’estudiants que no han pogut treure rendiment suficient dels seu període d’escolarització i han deixat d’aprendre moltes coses pel camí. És un tema sumament complex ja que hi intervenen nombroses variables que caldria tenir en compte, em mullo a donar la meva humil opinió sobre quatre aspectes molt important que crec que condicionen aquest fracàs, sobretot a la secundària.

Cal mencionar el professorat. Tinc el CAP i certifico en primera persona que no garanteix tenir aptituts per ser professor. Són un reguitzell de classes teòriques poc cohesionades entre elles, unes pràctiques amb alguns professors que mostren un exemple deplorable, d’exactament allò que no ha de ser un professor i una memòria que es qualifica amb apte o no apte i mai et retornen per saber per on vas més fluix. Un pur tràmit per tenir un sou acceptable. Un cop superat el tràmit, el sou desvinculat de l’esforç fa perdre l’interès.

En segon lloc les reiterades variacions de models educatius ideats políticament amb falta d’estudis tècnics rigorosos, aplicats parcialment i faltats de recursos econòmics. A modus d’exemple ens hi podem incloure totes les víctimes de l’ESO, un model educatiu que enlloc de cumplir l’objectiu d’augmentar dos anys el que anteriorment era el BUP, ha aconseguit allargar dos anys més la primària, canviant de centre a sisè i deixant dos únics anys d’intens batxillerat perquè el jovent ja no obligat, absorbeixi tot allò que no ha après fins llavors. Anys i anys de proves de models educatius, anys i anys d’educació genèrica sense aprendre res concret i fornades d’alumnes astorats per la pèrdua de temps a les aules. No obstant, crec que seria excessiu simplificar la problemàtica de l’educació amb el model educatiu implantat, que tot i que és una llosa importants, no és la única.

Crec que hi ha un tercer factor a destacar, un condicionant de caràcter social i al que forçosament s’hi ha d’adequar l’educació, la immediatesa de la societat actual; societat de la informació on tot està a la xarxa segon a segon, del badulake obert les 24h, del caixer que treu diners en tot moment… que deixa enrere el concepte de llarg termini i amb aquest, la cultura de l’esforç. La feina precisa i continuada que et duu a obtenir uns resultats a anys vista està completament desvalorada, la llei del mínim esforç, l’hàbit estrella dels estudiants que gaudeixen actualment de l’educació i no són capaços d’apreciar-la com una grata inversió sinó com una farregosa obligació inútil.

No podem deixar de parlar de la família. M’és igual el model de família, homes, dones, de tres en tres, el que cadascú vulgui, ara bé, tenir fills és una responsabilitat no un capritx i educar-los feina de tots, no només dels mestres a les aules. Unes condicions d’estudi, un consell, una ajuda des de casa, faciliten el procés educatiu.

EL PERIODICO 12.06.09
Un de cada quatre escolars de 12 anys no sap el més basic

LA VANGUARDIA 10.06.09
La tercera huelgaeste curso convocada por los sindicatos no se nota en las escuelas

Tot torna

Un ramat de xais i ovelles usat per netejar el sotabosc i així evitar incendis, un mercat de pagès per donar sortida a productes locals i amb garanties de qualitat, un contracte de masoveria urbana entre un grup de joves i la propietària d’un pis buit…  tres fets que han estat notícia últimament als mitjans de comunicació locals, tres fets que corroboren la frase feta; “tot torna” i tres fets que donen peu a reflexionar sobre quin modus vivendi havíem adoptat els últims anys.

La crisi econòmica es sustenta, entre altres, en un excés de consum, motivat per un excés de confiança en un sistema bancari que prestava indefinidament, i amb el recolzament d’un sector empresarial que responia amb una producció massiva. Les persones volien més d’allò que es podien permetre i més del que és possible a nivell social i planetari, una síndria a l’hivern, un cotxe de luxe, una segona residència a la Cerdanya, un gran viatge cada estiu… fins el punt que alguns productes, com la vivenda, van assolir preus desorbitats a causa d’aquesta demanda. Els bancs van començar a prestar diners que no existien, uns diners que algú altre havia estalviat, comptant que mai el conjunt d’estalviadors aniria a buscar els diners abans no els haguessin retornat el grup d’endeutats. Les empreses volien satisfer la demanda i van optar per produir molt i barat, ignorant la qualitat del producte, l’origen de les matèries primeres i el tractament dels treballadors. Fins a on preteníem arribar?

Enmig de tot aquest calvari de maximització de beneficis, construcció ferotge,  consumir per consumir, creació de diners… sorgeixen tres fets, tres noves tradicions, tres costums que es recuperen com fets innovadors i inhòspits que permeten replantejar aquest modus vivendi que havíem assolit. Viure en un pis pagant un lloguer simbòlic a canvi d’arreglar-lo i mantenir-lo, consumir allò que és de temporada i produït a prop per evitar transports de llarga distància i tractaments químics dubtosos, atorgar als pocs ramats de cabres que queden a les zones urbanitzades, terrenys boscosos perquè puguin seguir vivint i alhora ajudin a evitar incendis… potser petits passos per tornar a tocar de peus a terra.

Cugat.cat

“Xais i ovelles netejaran el sotabosc de Valldoreix per lluitar contra els incendis” 22/06/06
“Gran afluència de santcugatencs al primer mercat de pagès” 30/05/09
“Sant Cugat impulasarà un programa de masoveria urbana perquè els joves puguin accedir a habitatges desocupats” 16/09/03

Estisorada a la història

Tots aquells partits i col·lectius que treballen per silenciar el passat és que tenen alguna cosa a amagar. Per voltes i voltes que li doni no veig cap manera d’entendre que algú no vulgui conèixer el nom dels assassins que van destrossar tantes famílies i per tant, sols puc pensar que ells són al darrere d’aquests assassinats.

Avui han acceptat una querella d’un sindicat d’ultradretes “mans netes” contra un magistrat perquè tenia la voluntat de desmantellar els crims del Franquisme. El motiu és que Garzón no té les competències per fer-ho. Ho interpreto com la clàssica d’usar una questió de forma per aturar una questió de fons.

Desconec qui té aquestes competències, però em sembla lamentable que cada vegada que s’intenta fer memòria de tot el que la repressió franquista va suposar es posin pals a les rodes. Em sembla lamentable que no s’hagin condemnat tots aquells crims i per tant es consideri a Franco com un governador més i no com un dictador i un assassí. Els fa por girar el cap al passat i opten per fer una estisorada a la història.

EL PERIODICO 28.05.09

El supremo imputa a Garzón por investigar los crimenes de Franco

Reflexions sobre les pràctiques gratuïtes

Arriba l’estiu i qui més qui menys té interès en posar en pràctica tot allò que ha après durant el curs, però també poder fer uns calerons per fer un viatget o poder-se autofinançar el dia a dia del proper curs. Des de la UPF és signen convenis amb mitjans de comunicació generalment locals, per tal que els seus alumnes tinguin facilitat per fer pràctiques, ara bé, aquests convenis no exigeixen que els alumnes tinguin un sou, encara que sigui mínim. Aquí unes quantes reflexions al respecte:

1. Una llicenciatura de segon cicle com és periodisme a la UPF potencia que els seus estudiants siguin en molts casos llicenciats i estiguin fent un segona carrera. Penso que després de cinc anys estudiant i en molts casos, treballant encara que sigui en feines temporals, proposar-nos que estiguem tres mesos treballant quatre o vuit hores al dia gratuïtament és una falta de respecte a la nostra inteligència i una manca de confiança en el sistema educatiu.

2. Considero que una universitat que està qualificada com una de les més bones pel que fa als estudis de periodisme, pot assegurar a les empreses que els seus alumnes en pràctiques no seran una càrrega sinó un treballador més que augmentarà la producció de l’empresa.

3. Penso que acceptar treballar com a periodista sense cobrar desvirtua la professió ja que la desvalora i suposa que aquells que la prenem com una professió tenim una àmplia competència deslleial, estudiants gratuïts en pràctiques. Caldrà veure que n’opinen aquests estudiants quan busquin feina, cobrant.

4. Crec que posant en pràctica allò que t’ensenyen a classe aprens molt més, per això dóno suport a iniciatives en aquesta línia com són tres mesos de pràcticum reconegut en crèdits al tercer trimestre de segon (un sou mínim en aquest cas també el consideraria adequat ja que els crèdits tenen un cost). Ara bé, o diners o espècies, que el lampista em cobra quan se m’espatlla la canyeria i per molts rollos de pràctiques que li expliqui, no se’n va sense cobrar.
També animo a tots els estudiants a buscar-se la vida fora del que facilita la universitat, enriqueix molt.

5. Penso que una creuada de braços conjunta dels estudiants seria una solució, però seria la resposta a una mala organització de la universitat que hauria d’haver reunit totes les universitats que imperteixen periodisme per acordar que cap d’elles firmi convenis a zero euros i així garantir un futur de qualitat a la professió.

Que cadascú faci allò que cregui més convenient i li deixi la consciència més tranquila, hi ha molts factors que intervenen i compliquen aquesta reflexió! Bon estiu

Animo a qui ho cregui a respondre, criticar i afegir noves reflexions. Del resultat se’n podria fer un escrit públic!

Impresentables

Em semblen impresentables tots els polítics que els darrers dies han sortit als diaris vinculats amb la paraula corrupció. En trobarem desenes i desenes en països més propers i més llunyans i tots comparteixen un afany; enganyar i quedar-se allò que no és seu.

El pal de paller del sistema democràtic és que hi hagi eleccions perquè el poble decideixi els seus representants. Perquè aquest pal de paller s’aguanti cal que el poble pugui confiar amb les persones escollides.

Que els polítics optin per usar en benefici propi els diners que el poble els hi ha deixat en confiança és una falta de respecte a la cultura de l’esforç, al treballar cada dia, al formar-se, al construir projectes i fer realitat els somnis. i tot, perquè quatre homenots han decidit “fer el polític”.

La paraula corrupció té 2.693 entrades a l’hemeroteca de El País, faig referència dels tres últims casos que han sortit a la llum, però malhauradament n’hi ha milers més.

EL PAÍS 21/05/09
Detenido un encargado de desviar fondos al exterior de la trama corrupta

EL PAÍS 20/05/09
Los jueces afirman que Berlusconi corrompió alabogado britànico Mills

EL PAÍS 08/05/09
Los gastos personales del Gobierno de Brown suscitan polémica en Reino Unido

Segons el Diccionari de l’IEC:

Corrompre:
(1) Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa.
(2) Desviar (algú) de la recitud, del deure.
(3) Induïr (algú) a obrar il·legalment.

Medi ambient d’aparador

El Sant Cugat ecològic que es ven, no es reflexa en les dades.

Els darrers anys els governs de Sant Cugat del Vallès han treballat per vincular la ciutat amb el respecte pel medi ambient. De fet, el propi Lluís Recoder encapçala aquesta imatge afegint-se al carro de l’Al-Gore en el Climate Project, una iniciativa lloable que treballa per aturar i conscienciar del canvi climàtic, però que queda lluny de poder palpar el respecte pel medi ambient en primera persona, a la nostra ciutat.

Cito textualment les conclusions d’un estudi dirigit per la Doctora en anàlisi de polítiques públiques Mila Gascó des de la Universitat Pompeu Fabra “Sant Cugat registra uns consums energètics i hídrics i una producció de residus, considerablement superiors a les mitjanes del seu entorn comarcal, metropolità i nacional [...] Així, és constatable que malgrat ser una administració capdavantera en l’aplicació de certes mesures de sostenibilitat, la política en el seu conjunt no genera resultats significatius de reducció d’aquestes taxes”

Així doncs, la imatge que es ven d’ecologisme a la ciutat no és real, estem parlant d’una excel·lent estratègia de màrqueting però d’una mala gestió mediambiental, estem parlant de la creació de moltes polítiques però sense prioritzar-ne la seva aplicació. Sant Cugat és una ciutat verda per la proximitat amb el Parc de Collserola, pels amplis parcs i jardins, pel número d’arbres per ciutadà, però en menor mesura pel respecte pel medi ambient.

Tot i mostrar que les polítiques empreses des de l’Ajuntament són dubtoses cal recordar també que els ciutadans hem de millorar les praxis de consum, ens hi posem?

Avaluació de la política pública de medi ambient de Sant Cugat

Incongruències 100% occidentals

Dues xifres, 1.516 i 56.000. La primera potser ens resulta familiar, són els afectats per grip A arreu del món (segons l’últim informe de l’Organització Mundial de la Salut de dimecres 6 de maig). La segona, tot i ser 37 vegades superior, no ens sona de res, són els afectats pel darrer brot de meningitis a l’Àfrica subsahariana (segons informa Metges sense Fronteres). Estem parlant d’una cinquantena de morts al món occidental, enfront de quasi dos mil a l’anomenat Cinturó de la Meningitis de l’Àfrica. Estem parlant d’una notícia comentada del dret i del revés, enfront d’una notícia quasi silenciada.

Els periodistes considerem la proximitat, tant geogràfica com cultural, entre els criteris de selecció de notícies. Ara bé, justifica això un enorme desplegament per informar de la grip A, passant per davant, i fins i tot silenciant, la meningitis a l’Àfrica? Així doncs, acceptem omplir espais informatius amb una malaltia que afecta a uns pocs occidentals i que un cop vacunats són enviats cap a casa, a costa de no parlar d’una malaltia que pot delmar greument la població africana i que seria reversible amb una vacuna 1,5 euros?

Seria bona una reflexió dels que ens creiem viure al melic del món, una reflexió dels polítics, una reflexió de les farmacèutiques, una reflexió dels periodistes, una reflexió de cadascun de nosaltres per sacsejar un món on entre les regles del joc consta amordaçar al més feble.

EL MUNDO, 06/05/09

“Vacunas en el cinturon de la Meningitis”
“Si no se trata a tiempo puede matar al 50% de los pacientes”
“La epidemia que tuvo lugar entre 1995 i 1997, dejó 25.000 muertos y más de 250.000 personas afectadas”

Mapa d’afectats per la Grip A

Mapa ‘Cinturó de la Meningitis‘