Ni guerres de declaracions ni demagogia gratuïta

Quan el ciutadà demana uns polítics i uns mitjans de comunicació de qualitat, demana moltes coses difícils de concretar, però el que sé del cert que no demana és una guerra de declaracions i titulars sense fons, ni la demagògia i confusió gratuïta.

Diumenge, 17 de febrer, Oriol Junqueras, president d’ERC, deia dues coses ben clares en una entrevista per TVC: els polítics i mitjans de comunicació espanyols “ens buscaran i ens remenaran i faran tot el possible per intentar desprestigiar-nos”, referent a treure casos de corrupció durant el procés sobiranista (cosa ben clara 1) i (cosa ben clara 2) cal que els partits “facin net fins i tot a risc de ser injustos”,referent a apartar els imputats encara que no estiguin jutjats.

Dues coses ben clares: ens intenten desprestigiar i cal fer net de corrupció. Poques hores després, el portaveu del PP català, Enric Millo, responia tot creant confusió que: quan insinuava que la corrupció surt ara per embrutar el procés sobiranista, Junqueras “contribueix a tapar l’escàndol” (resposta demagògica 1). Qui només veu al portaveu popular i desconeix la manera de fer de Junqueras pot pensar que Millo té raó, però alerta!… Millo no està fent res més que “intentar desprestigiar-nos” (cosa ben clara 1), embrutant el procés sobiranista que lidera Junqueras, tot assegurant que aquest vol “tapar l’escàndol” (resposta demagògica 1), quan el líder d’ERC ha afirmat ben el contrari, que “cal fer net malgrat ser injustos” (cosa ben clara 2).

Serveixin aquestes declaracions creuades com exemple del que estem farts de veure. Guerres de titulars buits i notícies sense contrast de fonts, tot plegat amb molt poc valor i amb una enorme pèrdua de temps.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 19 de febrer de 2013

De locals d’entitats i ‘café para todos’

Aquesta setmana, els Castellers han rebut la cessió d’un segon local municipal com a espai social (rambla de Can Mora, 11), local que se suma al que ja usaven per assajar (carrer Dos de Maig, 2). Mentre algunes entitats amb prou feines tenen cobertes les necessitats mínimes de reunió i assaig, el consorci ha optat per cedir un segon local als Castellers, una decisió que, per controvertida, hauria de ser explicada amb detall a la resta d’entitats de cultura popular i tradicional.

La idiosincràsia i gestió de cada entitat requereix respostes municipals diferents, no em satisfà el “café para todos” en res, tampoc en el repartiment de locals, però sí que és imprescindible que aquesta decisió s’emmarqui en una estratègia de la Regidoria de Cultura en matèria de cultura popular i tradicional. Una estratègia que, ja que no està ideada amb els agents implicats perquè les taules de participació són merament espais de discussió volàtil, s’hauria d’explicar amb detall, donant a conèixer les vies de treball per poder donar resposta a les necessitats de totes les entitats amb un projecte amb cara i ulls.

Al cap i a la fi, malgrat els esforços, la solució plantejada mig cobreix temporalment una necessitat dels Castellers, però no representa un pas endavant en la consolidació d’un espai de referència a llarg termini, ni per l’entitat que s’instal·la a un soterrani, ni per la cultura popular i tradicional santcugatenca.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 23 de gener de 2013

No ens cremeu les esperances!

Vaig ser al Caire dos mesos enrere i l’estat d’ànim del jovent em va compungir. Més enllà de la decepció, la frustració, la tristesa… el denominador comú dels protagonistes de la revolució àrab era la pèrdua d’esperança, el no ser capaços d’augurar un futur millor, res, zero, fosc…

Els cairotes van donar-ho tot als carrers, agafaven l’esperança i sortien a reivindicar un canvi polític, que va arribar, però en forma de noves repressions. Em va compungir intentar fer-me la idea de què ha de ser viure sense esperança.

Diumenge vam votar, més ciutadans que mai vam anar a deixar la nostra opinió a les urnes, perquè vam veure un bri d’esperança en aquestes eleccions. Companys polítics no deixeu que el poble català, que ha sortit al carrer a reivindicar un nou estat català i una societat més justa, perdi també l’esperança.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 29 de novembre de 2012

Compromís amb el projecte

Albert Bosch, aventurer: “No sóc un gran esportista, sinó un emprenedor amb compromís amb el projecte”

Una setmana enrere, Sant Cugat acollia la 4a Jornada d’Emprenedoria, una sessió que a partir de casos concrets animava els assistents a agafar el risc per les banyes i a posar en pràctica les idees. Emprendre és una actitud de vida i allí s’hi respiraven ganes de fer coses, tot i que els consells no van sortir del decàleg habitual: no tenir por del fracàs, gestionar el risc, fer cas a l’instint, fer un bon pla de negoci, tenir moltes ganes de treballar dur, acompanyar-se del millor equip, estar apassionat amb el projecte…

Però més enllà d’això, emprendre és comunicar, vendre bé és imprescindible per tenir èxit. Un aspecte que els apassionats emprenedors, coneixedors a fons de la seva idea i totalment convençuts del seu projecte, porten a la sang. No obstant, en començar la jornada, l’alcaldessa de Sant Cugat ens va oferir una mostra de tot el contrari. Va parlar de l’emprenedoria, les polítiques socials i l’ecologia com a eixos principals del projecte de ciutat, però ho va fer sense passió. Si realment aquests són els pilars imprescindibles per a la construcció d’un Sant Cugat de futur, que donen un motiu a Mercè Conesa per llevar-se cada dia i treballar pel bé comú, l’alcaldessa els hauria de conèixer com el palmell de la seva mà, n’hauria de poder parlar amb els ulls tancats. Però no va ser així, no ens ho va vendre, no ens ho vam creure. Llegia, es feia monòtona i se la percebia insegura, en un auditori ple de futurs inversors i empresaris disposats a escollir la seu de les seves aventures empresarials.

Tots tenim un mal dia, és excusable la monòtona entonació de lectura que ens va oferir Mercè Conesa, i vull pensar que va ser això, un mal dia, i no una falta de compromís amb el projecte de ciutat que ens estava venent.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 31 d’octubre de 2012

Autèntic

Si no és autèntic m’ho miro de reüll. Quan el president Mas ens parla d’independència, li busco l’espurna de passió dins els ulls. Vull tenir la certesa que creu en el nou estat català com un instrument per construir un model polític, econòmic i social a la mida dels catalans, vull espantar els fantasmes i antecedents que em fan pensar que es tracta d’una estratègia electoralista de partit o encara pitjor, d’un atac obsessiu compulsiu d’egocentrisme a costa de la il•lusió dels catalans.
Quan parlo d’un model polític, econòmic i social a la mida dels catalans no puc entrar en excessius detalls, perquè se m’escaparien massa coses que desconec, però sí que m’aventuro a apuntar alguns termes globals que crec prioritaris per anar endavant:
– una Catalunya innovadora, que es qüestiona allò establert i s’arrisca a crear models propis que la diferencien
– una Catalunya sostenible, que inclou la variable de respecte per un medi ambient finit i imprescindible en el còmput de beneficis
– una Catalunya participativa, on els ciutadans estan informats, es poden crear opinió i tenen un paper clau en l’economia i en la presa de decisions polítiques
– una Catalunya justa, que recorda que acull una societat complexa i amb realitats socials variades a les quals cal donar resposta amb cura
Al cap i a la fi, una Catalunya autèntica, que val pel què és i no per com es ven.
Al cap i a la fi, una Catalunya formada per persones autèntiques, que valen pel què són i no per com es venen, persones amb una espurna de passió dins els ulls.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 4 d’octubre de 2012

De tant intel·ligents no ens hauríem de passar de llestos

M’agrada viure a una ciutat que aposta per la innovació, en tant que inverteix en tecnologies per fer més eficient i sostenible la gestió de l’enllumenat, el reg, els residus o l’aparcament. Som pioners i, a més, som bons comunicant-ho, ho sabem explicar, en fem bandera, se’ns coneix per això.

M’agrada veure que malgrat el sotrac econòmic pel qual passem s’aposta per aquestes inversions, que a mig termini ens podrien permetre viure després de la crisi anant un pas per endavant. No obstant axò, em queda el neguit de saber si els criteris d’eficiència i sostenibilitat s’apliquen en el conjunt de polítiques del consistori, no només en aquelles que estan al punt de mira dels mitjans de comunicació; així com garantir que aquestes mesures s’apliquen en paral·lel a les que afecten directament al dia a dia dels santcugatencs.

Certificar que més enllà de grans comunicadors de ciutats intel·ligents, tenim també un govern municipal que afronta de cara els problemes de les persones i col·lectius que habiten la ciutat. Seria també digne de titular el consistori que agafés el bou per les banyes i es diferenciés plantant cara a la involució de drets socials que suposen les mesures dels governs espanyols i català. Seria aquesta indiscutiblement una ciutat intel·ligent i ciutat innovadora que vol ser Sant Cugat, la que troba la quadratura del cercle per garantir que tots i cadascun dels santcugtencs viuen dignament. Encara que això passi per posar en pràctica la darrera campanya de CàritasViu senzillament perquè altres senzillament puguin viure i suposi renunciar a un model de ciutat que en la seva globalitat potser no és prou eficient i sostenible i és clarament car de mantenir.

Un aparador perfecte que amaga la cruel realitat de la crisi, ja que, malauradament, atur i desnonaments són també protagonistes en el marc santcugatenc.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 5 de setembre de 2012

La flor al cul del waterpolo femení

Hi ha els qui opten per la improductiva queixa continua i els qui dediquen aquest temps a engegar projectes i degustar l’optimisme de les petites victòries.

L’equip català de waterpolo femení al podi de les Olimpíades es mereix totes les reverències. S’estrenen davant dels mitjans de comunicació el mateix dia que són reconegudes entre les millors del món, i és que mai ningú els havia parat atenció, però quan han tingut l’oportunitat han estat preparades per demostrar que eren les millors. La flor al cul les ha trobat treballant.

I a Sant Cugat d’aquests en tenim, busquem-los, seguim-los, aprenem-ne i valorem la seva humil tasca, és amb persones com ells que ens en sortirem i anirem un pas per davant. Són l’esperança, els que ens permeten avançar. Tots ho portem dins, només cal deixar el sedentarisme mental i treure suc de la formació i la il·lusió per fer realitat allò en que creiem. És un procés, ens equivocarem, fracassarem, però aprendrem per fer-ho millor la següent vegada, si no ens tirem a la piscina mai aconseguirem res.

No puc deixar de fer una menció, una com tantes altres que es podrien fer a la ciutat, el nostre petit equip de waterpolo, i curiosament també femení: les noies del grup de pop-jazz santcugatenc Blue Velvet. No deixen de sorprendre’ns amb noves cançons, videoclips preciosos i concerts de format innovador. S’hi dediquen amb criteri i il·lusió i els fruits són evidents, felicitats companyes, i no us les perdeu!

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 8 d’agost  de 2012

Entre la implicació i la desafecció

Tots podríem fer un mea culpa per no participar activament del procés, o no participar-hi prou, o no fer-ho prou bé. I és penso que la construcció de la independència requereix d’un procés d’activisme polític per implicar als propers, així com d’un procés de definició del país que volem. Perquè, perdoneu-me, però sota el concepte Catalunya independent no hauríem d’entendre qualsevol cosa i haurem de treballar per consensuar què hi entenem.

No obstant això, malgrat reconèixer el mea culpa, pesa enormement la desafecció. Per una pèrdua de credibilitat del sistema, de les institucions i, sentint-ho molt, de les persones, que provoca una absoluta desvinculació amb el ciutadà de peu. Un ciutadà de peu que prou feina té per subsistir, accentuant així l’individualisme i la pèrdua d’ànim per participar d’un projecte col·lectiu.

A dia d’avui, malgrat el respecte que em mereix qualsevol persona que fa un pas endavant per liderar un projecte col·lectiu i de país, sento una absoluta desconfiança per qualsevol projecte polític, tots ells inclosos dins unes dinàmiques de partits ràncies. Esteu segurs que els altres grups mai fan res bé? Esteu segurs que el govern anterior no va encaminar o tancar algun projecte interessant? Esteu segurs que heu promès allò que podíeu fer? Esteu segurs que treballeu per dur a terme allò que havíeu promès? Esteu segurs que responeu a la gestió transparent que requereix ser un càrrec públic democràticament escollit? Cansa, desmotiva i em sembla un exemple patètic pel ciutadà.

Dediquem un temps d’or a la rèplica i la contrarèplica dels titulars, un temps que destinat a la transparència pedagògica pel ciutadà i a l’anàlisi i debat conjunt, ens portarien més lluny.

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 12 de juliol de 2012

El cuiner anuncia: 4de8, 3de8, 2de8f

El cuiner ha sortit, cullerot en mà, i davant d’una sala plena de delitosos comensals ha anunciat el menú de Festa Major, el menú del dia que ens empolainem per sortir a plaça, el menú del dia que petits i grans comparteixen la il·lusió dels dies especials, el menú del dia que mai més pots oblidar, el menú del dia que els avisa recorden amb un pessigolleig i les tietes amb una escalfor entre les cames, el dia que les nétes somien com especial i els pares pateixen fins la matinada.

El cuiner ha sortit, cullerot en mà, i s’ha fet un silenci latent, mentre es creuen les mirades i alguna guinyada d’ull. El Pau aprofita per repassar la Marta de reüll, la Caterina arrufa les celles i es mossega el llavi, nerviosa, mentre a l’altre costat de la sala la Mariona es col·loca bé el coll de la camisa, la Rosa s’espolsa els pantalons i el Jordi es refà el doblec de la màniga esquerra.

Ningú gosa trencar l’ansiós silenci fins que el cuiner agafa aire i anuncia:
Avui, per dinar, hi haurà 4de8, 3de8 i 2de8f. Durant una mil·lèsima de segon no se sent ni respirar. La mil·lèsima després l’aplaudiment massiu es barreja amb el crit de joia, que es converteix amb un càntic desbocat: “…neix la colla del meu cor, Collserola és el color…”. La festa tot just acaba de començar, esperem que ens puguem llepar els dits en acabar

Article publicat al web del TOT Sant Cugat el 14 de juny de 2012